Com a pare de l’escola Santa Isabel afectat pel mandat judicial del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)cap a la direcció de l’escola, a qui es requereix que s’imparteixi un 25% de les assignatures en castellà, m’agradaria que la família demandant, el mateix TSJC o qualsevol que simpatitzi amb aquest requeriment judicial, m’expliqui què hi guanyen educativament els nostres fills amb aquesta resolució. Si us plau.
Perquè el que jo sé és que el 1983, la llei de normalització lingüística s’aprova al Parlament de Catalunya amb 105 vots a favor, 0 en contra i 1 abstenció. Que el 1983-1984 és el primer curs en què s’aplica aquesta llei a 19 escoles de Santa Coloma de Gramenet, gràcies a la pressió que van fer la comunitat educativa d’aquesta ciutat i els pares, especialment castellanoparlants, que veien que els seus fills disposarien de més oportunitats si sabien parlar català. Per tant, que és la comunitat castellanoparlant de Catalunya la primera interessada que s’apliqui aquesta llei, en certa manera.
Que el setembre del 2007, el comissari de Multilingüisme de la UE (Leonard Orban, romanès del Partit Nacional Liberal) va presentar un estudi elaborat per un grup d'alt nivell, en què es definia la immersió lingüística a Catalunya com el model que podrien seguir la resta de països de la Unió Europea.
Que el març del 2009, l’informe “Multilinguism: an asset for Europe and a shared commitment” defineix el sistema d’immersió lingüística com l’eina més eficaç per promoure el multilingüisme. El text també s’oposa a reconèixer el dret dels pares a escollir la llengua d’escolarització dels seus fills, atès que, en determinades ocasions, pot anar en contra de la cohesió social.
Igualment, sabem –segons les dades de la Conselleria d’Educació– que els resultats del 2014 de les competències bàsiques a Catalunya informen que tant el català com el castellà tenen una puntuació global similar (75,5 i 75,4 punts sobre 100, respectivament). Si ens fixem en el percentatge de nens que tenen un nivell competencial baix en aquests idiomes, tornem a estar igualats: 14,6% en català, davant d'un 14,5% en castellà. Sembla, doncs, que amb el sistema actual, els estudiants de primària que estudien a Catalunya dominen per igual tant el català com el castellà.
Per altra banda, si ens comparem amb els resultats del castellà a nivell de l’estat espanyol –segons les dades de l'Instituto Nacional de Evaluación Educativa, del 2011 (no n’he sabut trobat de més modernes)–, els alumnes catalans estan lleugerament per sobre de la mitjana estatal: 502 punts per 500 de la mitjana. Per tant, els nostres escolars dominen tant el castellà com la mitjana espanyola, tot i fer l’escolarització en dos idiomes, i que estan per sobre de diverses comunitats autònomes que escolaritzen només en castellà.
Així, doncs, tot sembla indicar que, pedagògicament i educativament, el model no és tan dolent. Molt millorable, també, per descomptat!
Podria ser que el problema fos un altre, de tipus legal. Però resulta que ja el 1994, la magistrada del TSJC, Celsa Picó, declara el model d’immersió lingüística constitucional. I, que jo sàpiga, la Constitució Espanyola no ha variat en aquest aspecte des d’aquella data.
Ja sabem que la llengua és un tema molt sensible per a tothom. I pels pares, els nostres fills són el punt sensible. Així que si els barregem tots dos, el còctel és realment explosiu i pot ser font de conflictes i confrontació.
Jo, personalment, encara em nego a pensar que els pares de cap criatura prendran una decisió que afecti l’educació dels seus fills sense que els suposi una clara millora. Que la família demandant remogui i faci accions judicials durant més de cinc anys seguits per un tema tan sensible com aquest, que afecta directament l’escolarització dels seus fills i també la dels seus companys de curs, ha hagut de ser promogut per un ànim de millora, per un benefici que, malauradament, soc incapaç de veure. I com jo, tants altres pares de l’escola.
Com que quan surt el tema, tots els qui simpatitzen amb el requeriment demanen que no barregem política en aquesta acció, em veig abocat a pensar que hi ha una raó de tipus educatiu al darrere. Però, perdoneu-me, és que no la sé veure!
Què hi guanyen educativament els nostres fills amb l’aplicació d’aquest requeriment judicial per passar del 12% de castellà al 25%? A efectes pràctics són 4 hores més de classe en castellà.
Milloraran les seves competències bàsiques de forma general? A mi em fa l’efecte que no. Per contra hi ha un impacte discriminador sobrevingut, ja que en els desdoblaments es dividiran els grups per llengua, a més de singularitzar de forma significativa els cursos dels fills dels demandants. Tot plegat, paga la pena?
Senyor jutge del TSJC, família demandant, famílies simpatitzants amb aquesta mesura, si us plau, algú m’ho podria explicar?
J. Ignasi Escamilla
Pare escola Santa Isabel i membre del Consell Escolar
